Bartolomeu i Carles Godó Pié varen ser els fundadors de La Vanguardia. Ambdós amb interessos en el panorama tèxtil decidiren fundar un diari l'1 de febrer de 1881, al que anomenaren La Vanguardia. El diari millorà constantment la impremta i comprà serveis especials, tant en articles com en notícies d'agència, fins a esdevenir el millor periòdic espanyol quant a possibilitats materials.
Fins el 31 de desembre de 1887 el diari es considera "Diario político de avisos y notícias; organo del partido liberal de la provincia de Barcelona". No obstant el dia 1 de gener de 1888 en què s'inaugurava la primera Exposició Internacional a Barcelona el diari obria portada sense aquestes referències. El canvi es deu a un canvi en la propietat del diari i en la intenció per part d'aquest de dotar al diari d'un encarament més massiu. El 1888, a instàncies de Sagasta, el nou propietari Ramón Godó i Lallana contracta com a director a Modesto Sánchez Ortiz, que modernitza el diari dividint-lo en columnes i en edicions de matí i tarda i li aporta un gran prestigi popular gràcies als contactes culturals del director.
Ideològicament el diari havia canviat a la pràctica, però seguia (i seguirà) enmarcat en la tendència que volia el propietari, que no era altra que l'interès d'obtenir els màxims beneficis (per això la neutralitat del diari) amb certs tocs de partidisme camuflats.
El 25 d'octubre del 1903 el rotatiu es va traslladar del carrer de les Heures a un edifici modernista del carrer Pelai 28, i va renovar el sistema de composició. Amb la voluntat de neutralitzar encara més la política del diari es crea al 1906 un triumvirat directiu format per Ezequiel Boixet, Alfred Olpisso i Miquel dels Sants Oliver. No obstant, a la pràctica fou aquest últim qui va dur les regnes del diari. Recent sortit del Diari de Barcelona per desavinençes el directiu contractarà prestigiosos col·laboradors de l'antic diari que dirigia.
A la pràctica el diari es volia afiançar com un dels més importants a Catalunya, és per això que tot i el fort sentit anticatalanista, unitarista i monàrquic del seu propietari1 (de fet Alfons XIII el nomena primer comte de Godó al 1916), s'entén que el major director del periòdic fos partidari del catalanisme regionalista conservador (fou un dels fundadors de l'IEC) i inicialment seguidor de la Lliga de Catalunya.
El 1914 esclata la Gran Guerra i per primer cop un diari espanyol enviarà enviats especials a cobrir les notícies de París i Berlín. Serà La Vanguardia. Fins als dies de la Gran Guerra el diari vivia (a l'hora d'informar sobre París) dels despatxos de l'agència Havas i del veterà periodista Ricard Blasco, que feia arribar algunes cròniques. La Vanguardia assegurava que "en el asunto de la guerra nos atenemos a una neutralidad sincera, procurando ofrecer las versiones de los dos lados". Però des del 9 de setembre fins al 29 de novembre el diari va publicar una sèrie de treballs d'un jove periodista, Agustí Clavet, amb el títol "Diario de un estudiante en París". A arrel d'aquí, Clavet, o millor dit, Gaziel, va acceptar l'oferta de debutar com a corresponsal de la guerra.
Gràcies en part a això, Oliver va permetre que en aquella època el diari es convertís (amb mes de 80.000 exemplars) en el diari de major difusió de Catalunya. El diari va adquirir força prestigi davant de la bona acollida que havia tingut per la seva informació de la Primera Guerra Mundial. La novela Servitud va definir a La Vanguardia (a qui anomenava La Llanterna) de la següent manera:
"El nostre periòdic no solament no pot tenir res de violent ni de combatiu, sinó que ha de procurar expressar les pròpies opinions amb reserva i timidesa. Cap cosa forta, massa viva, no pot ser acolliada per La Llanterna. Som l'òrgan de la gent quieta i acomodatícia. Ni per defensar l'ordre, podem parlar amb veu alta; ni per l'amor de la pau, poddem prendre una actitud de guerra. La cosa és clara: el nostre és un gran diari de telegrames, anuncis i esqueles. Sabem nosaltres les opinions de tots i cada un dels nostres cent mil llegidors, dels cinquanta mil anunciants, de les innombrables famílies que que ens donen l'esquela dels seus morts?".
No obstant, tot i la innegable millora que Oliver va aportar al diari, el director va tenir fortes desavinences amb el propietari pel seu posicionament aliadòfil respecte de la guerra, contrari al germanòfil de Godó.
D'altra banda no tot el que va succeïr durant la guerra va ser ben acollit per la societat del moment. El 15 de gener de 1918, La Vanguardia doblava el preu de venda del diari (de 5 a 10 cèntims), per l'augment de les primeres matèries (paper i tintes). L'1 de maig de 1919, però, el diari va tornar al seu preu inicial. En general, des que havia començat la guerra a Europa, els preus a Espanya van pujar el 40%. Per tant, era lògic el malestar de la classe obrera. El 25 de gener, enmig de la greu crisi barcelonina, el Govern decretava l'estat de guerra: l'ambient a la capital catalana era molt tens, fins i tot es va intensificar l'onada d'atemptats.
El 8 de febrer de 1919, va començar la vaga de la Canadenca i fins al 14 d'abril no va sortir al carrer cap dels 16 diaris de la ciutat. Tanmateix, la patronal era molt sensible a les pèrdues econòmiques i La Vanguardia va tornar a sortir obrint la informació d'aquells dies de silenci: "La lucha entre el capital y el trabajo continuará siempre y la fuerza de las organizaciones obreras no se puede negar. Es una realidad viva, un hecho biológico, y hay que transigir con él y reconocerlo".
Al 1929, coincidint amb l'Exposició Universal, i la instauració d'una ampla xarxa de corresponsals. El 19 va morir Ramon Godó, al qual va succeir el seu fill Carlos Godó Valls.
1. Ramón Godó va seguir el camí polític del seu pare i del seu oncle, i va ser diputat liberal per Igualada, la ciutat d'on provenia la familia. Després se'n va distanciar i parlava d'apoliticisme, encara que el 1918 es va arrenglerar amb el movimient conservador conegut com Unión Monárquica Nacional, amb altres antics dirigents del Partit Liberal. És cert, tanmateix, que hi hagué un distanciament evident respecte als partits polítics tradicionals.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada