Quan va néixer La Vanguardia, l'1 de febrer de 1881, era un “diari polític d'avisos i notícies”, sorgit d'una fracció del Partido Liberal de Barcelona. Set anys més tard va començar la historia de La Vanguardia com a model de diari independent, plural i modern. Va deixar de presentar-se com a organ del Partit Constitucional i l'1 de gener de 1888 va presentar un nom format, amb edició de matí i tarda i al marge de qualsevol partit polític. Va ser el primer diari de masses de la nova Barcelona.
Si bé va deixar de pertànyer a un partit polític, ha mantigut una línia editorial conservadora, monàrquica i moderadament catalanista. En definitiva, podríem afirmar que La Vanguardia ha sigut al llarg del segle XX el diari de la burgesia catalana. Així doncs, com el grup social al que representa, aquest diari no pot evitar l'ambigüitat ideològica que fa que s'adapti i creixi sota qualsevol règim. Durant la segona dictadura, va ser moderadament franquista; a l'arribar la democràcia, templadament demòcrata; durant els 20 anys llargs de Pujol, discretament catalanista, sense buscar-se problemes amb Madrid. Podríem dir que es un diari al que li agrada fer-se enemics.
¿Quina va ser, doncs, la posició del diari durant la dictadura de Primo de Rivera? Si bé no hem pogut analitzar tots els diaris de la època, sí que hem pogut fer-nos una idea llegint varis articles de la seva hemeroteca. Com per exemple, aquest artícle.
El text titulat “13 de Septiembre” en l'apartat 'Notas del día' fa balanç dels primers cinc anys de dictadura a càrrec de Miguel Primo de Rivera. Descriu el moment en què es duu a terme el cop d' Estat d'aquesta manera:
“El 13 de septiembre de 1923, se lanzó a la peligrosa aventura de un golpe de Estado”
“Tampoco la opinión española, conmovida por el gesto viril y generoso de un soldado patriota, pudo medir el alcance del acontecimiento, limítose a dar paso a su alegría”
“Un hombre valiente y decidido, sin preocuparse por el éxito de su empresa con una preparación laboriosa, avanzó resueltamente, publicó un sencillo manifesto y en pocas horas se hizo dueño de España. Ni un disparo, ni una gota de sangre vertida, ni la más ligera alteración del orden”.
“Toda su experiencia, todo su poder, su investidura legal, su influjo, su falso prestigio -de los políticos- no resistieron a la corazonada del capitán general de Cataluña”
"El general Primo de Rivera (...) cargó voluntariamente sobre sus hombros una más penosa responsabilidad".
Abans de dir el que vol dir, l'article es dedica a lloar de manera exagerada la gesta del Dictador. Ja feta la lloança, es decideix a expresar la seva opinió de manera mesurada, no sigui que la censura pasi la tisora:
"Puede decirse, guardando todos los respetos para los altos merecimientos del Gobierno, que ha tenido aciertos, como los que han dado por fruto la paz social y el termino de la sangría de Marruecos, que ningún español de espíritu justo dejará de exaltar y agradecer. Pero el armazón de la nueva España no puede ser obra de la dictadura."
Per poder dir que “el armazón de la nueva España no puede ser obra de la dictadura”, el periodista ha hagut de donar voltes i voltes sobre el ¿gran? moment en què es produeix el cop d'Estat i les acertades polítiques que s'han dut a terme. A més, una vegada donada la seva opinió, no pot acabar l'article sense recordar que:
"No discutiremos si ha llegado el momento oportuno de restablecer la normalidad constitucional".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada