Context històric: De 1901 a 1923: Inici, zènit i decadència de la Lliga Regionalista; del catalanisme polític a Primo de Rivera.
La triple crisi del 1917 és el preludi del que es veurà als carrers de Barcelona durant els sis anys posteriors.
Mentre els burgesos catalans de la Lliga mantenen el seu posicionament cada cop més tens amb Espanya sobre les voluntats regionalistes de Catalunya (proposta d’Estatut de 1919), el poble s’organitza cada cop més en agrupacions sindicals que tenen per iniciativa les reivindicacions socials d’una divisió que s’ha agreujat durant la 1a GM i encara més durant el context de postguerra. Enmig de les dues grans classes socials hi trobem la policia i l’exèrcit. La primera era la força repressora a l’interior del país i la segona la reprimida en els fracassos a l’exterior (Desastre d’Annual 1921).
D’aquest panorama cal destacar el tancament de diverses fàbriques el 1919 i la davallada d’ocupació que va provocar una agitació als carrers de Barcelona i per extensió Catalunya que no s’havia vist fins aleshores. La diferència era que la sensació de batalla social era continua. La lluita entre patrons i sindicalistes es va traslladar més enllà de les manifestacions o vagues fins a la lluita armada soterrada, pròpia de la lluita de màfies del Chicago coetani. Als fets produïts entre el 1919 i el 1923 se’ls ha anomenat pistolerisme.
La gran contradicció de la Lliga neix fruit d’aquesta gran inestabilitat social. Els interessos catalanistes estaven en un estadi d’alta importància, però no sobrepassaven els interessos econòmics. Tant és així que inicialment la Lliga no estava en contra d’una regeneració de l’Estat en forma de dictadura militar. El torn de partits ja havia estat criticat per la Lliga a l’Assamblea de Parlamentaris i d’aquesta forma s’asseguraven l’ordre social. No era la ibèria federalista que volia prat de la Riba a Per Catalunya i l’Espanya gran però s’aconseguia una “mancomunitat tranquil·la”; o això creien.
Mentre els burgesos catalans de la Lliga mantenen el seu posicionament cada cop més tens amb Espanya sobre les voluntats regionalistes de Catalunya (proposta d’Estatut de 1919), el poble s’organitza cada cop més en agrupacions sindicals que tenen per iniciativa les reivindicacions socials d’una divisió que s’ha agreujat durant la 1a GM i encara més durant el context de postguerra. Enmig de les dues grans classes socials hi trobem la policia i l’exèrcit. La primera era la força repressora a l’interior del país i la segona la reprimida en els fracassos a l’exterior (Desastre d’Annual 1921).
D’aquest panorama cal destacar el tancament de diverses fàbriques el 1919 i la davallada d’ocupació que va provocar una agitació als carrers de Barcelona i per extensió Catalunya que no s’havia vist fins aleshores. La diferència era que la sensació de batalla social era continua. La lluita entre patrons i sindicalistes es va traslladar més enllà de les manifestacions o vagues fins a la lluita armada soterrada, pròpia de la lluita de màfies del Chicago coetani. Als fets produïts entre el 1919 i el 1923 se’ls ha anomenat pistolerisme.
La gran contradicció de la Lliga neix fruit d’aquesta gran inestabilitat social. Els interessos catalanistes estaven en un estadi d’alta importància, però no sobrepassaven els interessos econòmics. Tant és així que inicialment la Lliga no estava en contra d’una regeneració de l’Estat en forma de dictadura militar. El torn de partits ja havia estat criticat per la Lliga a l’Assamblea de Parlamentaris i d’aquesta forma s’asseguraven l’ordre social. No era la ibèria federalista que volia prat de la Riba a Per Catalunya i l’Espanya gran però s’aconseguia una “mancomunitat tranquil·la”; o això creien.
-text complementari sobre el desastre D'Annual: http://www.xtec.es/~jrovira6/restau21/annual.htm
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada