Podem considerar l’Exposició Internacional de Bracelona de 1929 com el fet simbòlic de la culminació del procés cap a una societat-cultura de comunicació de masses (SCCM).
Com expliquen Espinet i Tresserras a La gènesi de la societat de masses a Catalunya (1888-1939) és difícil de considerar una data exacta de l’inici d’aquest procés. No obstant prenem la revolució industrial com a tret de sortida de les diverses transformacions i la segona revolució industrial com a moment en el qual es pot considerar que la societat s’estructura segons formes massives. Cal remarcar el caràcter evolutiu d’aquestes transformacions, i per tant intentarem desgranar de forma global tot el procés fins arribar a la mencionada culminació simbòlica de 1929.
Amb l’assentació de la fàbrica dels germans Bonaplata l’any 1832 s’inicia a Barcelona un lent procés d’industrialització que s’agitarà a partir dels anys 50. Aquest procés va suposar una arribada massiva de gent del camp a la ciutat, fet que va proporcionar a la indústria una mà d’obra barata per tal que aquesta pogués posar en pràctica les idees que Taylor havia desenvolupat sobre el treball en cadena. La ciutat anava prenent el caire massiu de típica ciutat industrialitzada i els ciutadans, sense ser-ne conscients, anaven caient en els rols de la massificació i del capitalisme burgès: producció massiva, que comportava una davallada de l’art-esenalitat (gremis) en favor de la societat de consum. En aquest sentit, el modernisme busca respondre a aquesta davallada artística de la nova societat industrial.
La ciutat, alhora que arribava més i més mà d’obra, també s’anava a adaptant al nou volum de gent, i el que abans eren serveis destinats a la petita o mitjana burgesia ara esdevindrien serveis públics. Així doncs, un dels pilars fonamentals per a la gestació d’aquesta societat de cultura i comunciació de masses és la instauració del servei de transport, que permetia la mobilització de molta més gent alhora que abans, quan només gaudia d’aquest servei la burgesia.
En aquests sentit, l’Exposició Universal esdevé el símbol de la massificació gràcies al volum de gent que es va arribar a reunir a Barcelona, tant per fer possibles les infraestructures necessàries (mà d’obra per construir els palaus i les estructures annexes), com pel simple fet de la visita (la construcció d’hotels a Plaça Espanya per acollir turistes).
La lluita de classes ja està establerta i gràcies a les diverses pressions obreres les classes menys pudents començaran a obtenir amb comptagotes més temps lliure per “omplir” amb espectacles i afeccions encarats a la massa (cal tenir en compte la irrupció del cinema, els esports com a esdeveniments massius, així com el còmic i d’altres afeccions de culte). A la l’altra cara de la moneda tenim al burgesia, que tractava d’establir-se com a classe dominant.
La burgesia d’aquell moment concentrava el poder econòmic però li faltava el polític per tal que les directrius de l’Estat anessin amb consonància amb els seus interessos econòmics. En vista de la falta d’empenta per part de l’Estat Central (que seguia estancat en el sistema caciquista-feudal) i degut sobretot a un moment de mala cojuntura econòmica dins el pais fruit de la pèrdua de les colònies, la burgesia veu la necessitat de crear un grup de pressió política que lluités pel proteccionisme de la indústria catalana. Valentí Almirall i altres organitzacions junt amb la renaixença i el modernisme havien promocionat un suport de masses a la cultura catalana i la defensa del catalanisme. Ara la burgesia (i quan parlem d’ella no ens referim ara als grups burgesos sinó a les capes adinerades i nobles catalanes) que des del Decret de Nova Planta s’havia castellanitzat (per raons pràctiques d’estar en contacte amb vincles polítics que els benaficiessin econòmicament), veurà amb bons ulls el suport a agrupacions conservadores eminentment catalanistes que lluitin pels interessos de Catalunya i els burgesos catalans.
Justament aquí és on rau la clau del problema del catalanisme polític dels partits burgesos. Les constants vagues i revoltes socials de caire fortament antiburgès van obligar a les classes industrials a decidir entre la lluita pel catalanisme en un entorn hostil, (amb l’agreujant la victòria de la Guerra civil russa i la instauració de la dictadura del proletariat havia deixat a l’aire: la possibilitat de la Revolució) o deixar les ambicions regionalistes a canvi del suport repressiu. (La mostra més radical d’això és el suport que la Lliga fa a la Dictadura de Primo de Rivera.)
D’altra banda, la burgesia també necessita d’un espai de domini social de la massa no vinculat a la política. Aquest serà l’espai comunicatiu. D’aquesta forma és com la dimensió comunicativa també arriba a la massa. Tot això lligat als avenços tecnològics que permeten una millora comunicativa (telègraf-telèfon), l’augment del tiratge a través del treball en cadena, fet que permet reduir costos junt amb la publicitat, i per tant arribar a la gran massa de població. No obstant, per tal que la gent entengui aquests difusors ideològics és necessària l’alfabetització. En aquest sentit es pot entedre el programa d’escolarització que va emprèndre la Mancomunitat; pedagogia al servei dels valors burgesos-capitalistes.
Així doncs, en aquest marc històric, podem concloure que ens trobem davant la gestació de la societat de cultura i comunicació de masses, si no és que ja està constituïda. Coincidim amb la tesi de Tresseras i Espinet, ja que les circumstàncies suposen un canvi en les formes comunciatives i culturals, de manera que la superpoblació i l’intent de superposició a aquestes fan que els rols dels diferents estaments canviïn, de manera que existeix una massa receptora d’informació i una minoria emissora.
Com expliquen Espinet i Tresserras a La gènesi de la societat de masses a Catalunya (1888-1939) és difícil de considerar una data exacta de l’inici d’aquest procés. No obstant prenem la revolució industrial com a tret de sortida de les diverses transformacions i la segona revolució industrial com a moment en el qual es pot considerar que la societat s’estructura segons formes massives. Cal remarcar el caràcter evolutiu d’aquestes transformacions, i per tant intentarem desgranar de forma global tot el procés fins arribar a la mencionada culminació simbòlica de 1929.
Amb l’assentació de la fàbrica dels germans Bonaplata l’any 1832 s’inicia a Barcelona un lent procés d’industrialització que s’agitarà a partir dels anys 50. Aquest procés va suposar una arribada massiva de gent del camp a la ciutat, fet que va proporcionar a la indústria una mà d’obra barata per tal que aquesta pogués posar en pràctica les idees que Taylor havia desenvolupat sobre el treball en cadena. La ciutat anava prenent el caire massiu de típica ciutat industrialitzada i els ciutadans, sense ser-ne conscients, anaven caient en els rols de la massificació i del capitalisme burgès: producció massiva, que comportava una davallada de l’art-esenalitat (gremis) en favor de la societat de consum. En aquest sentit, el modernisme busca respondre a aquesta davallada artística de la nova societat industrial.
La ciutat, alhora que arribava més i més mà d’obra, també s’anava a adaptant al nou volum de gent, i el que abans eren serveis destinats a la petita o mitjana burgesia ara esdevindrien serveis públics. Així doncs, un dels pilars fonamentals per a la gestació d’aquesta societat de cultura i comunciació de masses és la instauració del servei de transport, que permetia la mobilització de molta més gent alhora que abans, quan només gaudia d’aquest servei la burgesia.
En aquests sentit, l’Exposició Universal esdevé el símbol de la massificació gràcies al volum de gent que es va arribar a reunir a Barcelona, tant per fer possibles les infraestructures necessàries (mà d’obra per construir els palaus i les estructures annexes), com pel simple fet de la visita (la construcció d’hotels a Plaça Espanya per acollir turistes).
La lluita de classes ja està establerta i gràcies a les diverses pressions obreres les classes menys pudents començaran a obtenir amb comptagotes més temps lliure per “omplir” amb espectacles i afeccions encarats a la massa (cal tenir en compte la irrupció del cinema, els esports com a esdeveniments massius, així com el còmic i d’altres afeccions de culte). A la l’altra cara de la moneda tenim al burgesia, que tractava d’establir-se com a classe dominant.
La burgesia d’aquell moment concentrava el poder econòmic però li faltava el polític per tal que les directrius de l’Estat anessin amb consonància amb els seus interessos econòmics. En vista de la falta d’empenta per part de l’Estat Central (que seguia estancat en el sistema caciquista-feudal) i degut sobretot a un moment de mala cojuntura econòmica dins el pais fruit de la pèrdua de les colònies, la burgesia veu la necessitat de crear un grup de pressió política que lluités pel proteccionisme de la indústria catalana. Valentí Almirall i altres organitzacions junt amb la renaixença i el modernisme havien promocionat un suport de masses a la cultura catalana i la defensa del catalanisme. Ara la burgesia (i quan parlem d’ella no ens referim ara als grups burgesos sinó a les capes adinerades i nobles catalanes) que des del Decret de Nova Planta s’havia castellanitzat (per raons pràctiques d’estar en contacte amb vincles polítics que els benaficiessin econòmicament), veurà amb bons ulls el suport a agrupacions conservadores eminentment catalanistes que lluitin pels interessos de Catalunya i els burgesos catalans.
Justament aquí és on rau la clau del problema del catalanisme polític dels partits burgesos. Les constants vagues i revoltes socials de caire fortament antiburgès van obligar a les classes industrials a decidir entre la lluita pel catalanisme en un entorn hostil, (amb l’agreujant la victòria de la Guerra civil russa i la instauració de la dictadura del proletariat havia deixat a l’aire: la possibilitat de la Revolució) o deixar les ambicions regionalistes a canvi del suport repressiu. (La mostra més radical d’això és el suport que la Lliga fa a la Dictadura de Primo de Rivera.)
D’altra banda, la burgesia també necessita d’un espai de domini social de la massa no vinculat a la política. Aquest serà l’espai comunicatiu. D’aquesta forma és com la dimensió comunicativa també arriba a la massa. Tot això lligat als avenços tecnològics que permeten una millora comunicativa (telègraf-telèfon), l’augment del tiratge a través del treball en cadena, fet que permet reduir costos junt amb la publicitat, i per tant arribar a la gran massa de població. No obstant, per tal que la gent entengui aquests difusors ideològics és necessària l’alfabetització. En aquest sentit es pot entedre el programa d’escolarització que va emprèndre la Mancomunitat; pedagogia al servei dels valors burgesos-capitalistes.
Així doncs, en aquest marc històric, podem concloure que ens trobem davant la gestació de la societat de cultura i comunicació de masses, si no és que ja està constituïda. Coincidim amb la tesi de Tresseras i Espinet, ja que les circumstàncies suposen un canvi en les formes comunciatives i culturals, de manera que la superpoblació i l’intent de superposició a aquestes fan que els rols dels diferents estaments canviïn, de manera que existeix una massa receptora d’informació i una minoria emissora.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada