Context històric: Dictadura de Primo de Rivera
Amb l’adveniment de la dictadura de Primo de Rivera, la ideologia del país ve marcada primer pel mateix directori militar de la mà del dictador, i després pel partit vertical creat a semblança de la Italia feixista: Unión Patriotica. En ambdós moments però la ideologia serà de fort anticatalanisme i d’unitat patriòtica. Les mostres són múltiples; repressió a imatges catalanistes, censura i eliminació de partits que difonguin aquestes idees, exili de personalitats amb referents catalanistes (Puig i Cadafalch)... En aquest sentit, l’Exposició també tindrà un gir dràstic d’ideologia. La inicial idea d’un punt de trobada de nacions que coneixéssin la gran Barcelona catalanista amb aires de capitalitat mediterrània que pomovia es veurà totalment truncada.
Possiblement l’element que més simbolitza l’enderrocament de la catalanitat de l’exposició és l’enderrocament de les quatre columnes de Puig i Cadafalch el 1928, poc abans de la inauguració de l’exposició. El simbolisme d’aquestes era clar: les quatre barres de la senyera. Basat en les columnes jòniques d’Atena Niké, Puig i Cadafalch volia fer una obra en què l’exposició s’assimilés metafòricament a la gran obra grega: l’Acròpolis. El Partenó havia suposat l’inici de l’època daurada de Pèricles, i així també es feia una al·legoria a les arrels culturals de la Catalunya mediterrània.
No obstant, el canvi no es queda en la mera anècdota. Primo de Rivera volia que s’esborrés del mapa qualsevol rastre d’olor a Lliga Regionalista o Puig i Cadafalch.
Així, d’una banda es va obligar a fer un canvi d’organització dels palaus: El palau d’Alfons XII i el de Ma Cristina varen ser els únics que seguiren el pla inicial de Puig i Cadafalch i Guillem Busquets, i tot i així tingueren certes modificacions. D’altra banda es va donar un major protagonisme als palaus creats durant la dictadura i encomanats a personalitats que en vida pública no tenien una ideologia significativa (Palau d’Agricultura de Josep M. Ribas i Manuel M. Mayol o Palau de les Arts Gràfiques) de tall totalment neoclassicista que als ja fets en època de la Lliga.Es canvià també el nom de poble íber (fent referència als primers pobladors catalans) pel de poble espanyol. I finalment es va canviar el projecte inicial del Palau de Nacions la gran obra que havia planejat Puig el 1920 per un projecte de Enric Catà i Catà i Eugeni Cendoya.
No obstant, per remodelar el significat de l’exposició calia també un canvi radical en les personalitats que organitzaven l’exposició. D’aquesta forma, la Junta Directiva inicial encapçalada per Puig i Cadafalch, Pich i Pon i Frances Cambó es va veure totalment reestructurada.
Si bé es cert que calia una nova organització comitiva pel fet que l’exposició passava d’una vessant única industrial a una en què l’art i els esports també hi tenien un gran protagonisme, el canvi serà molt clar. Com es pot observar en la carta que l’alcalde de Barcelona fa arribar a Primo de Rivera, serà Alfons XIII qui nomenarà als vocals de la Junta, i no una comissió mixta entre Foment del Treball i la Lliga Regionalista com era anteriorment, és a dir, amb independència de l’Estat central. Podem dir doncs, que a partir del 1923 l’Exposició està en mans de l’Estat i deixa de banda els interessos primordialment econòmics dels industrials per a una finalitat plenament política d’exaltació del règim.
Possiblement l’element que més simbolitza l’enderrocament de la catalanitat de l’exposició és l’enderrocament de les quatre columnes de Puig i Cadafalch el 1928, poc abans de la inauguració de l’exposició. El simbolisme d’aquestes era clar: les quatre barres de la senyera. Basat en les columnes jòniques d’Atena Niké, Puig i Cadafalch volia fer una obra en què l’exposició s’assimilés metafòricament a la gran obra grega: l’Acròpolis. El Partenó havia suposat l’inici de l’època daurada de Pèricles, i així també es feia una al·legoria a les arrels culturals de la Catalunya mediterrània.
No obstant, el canvi no es queda en la mera anècdota. Primo de Rivera volia que s’esborrés del mapa qualsevol rastre d’olor a Lliga Regionalista o Puig i Cadafalch.
Així, d’una banda es va obligar a fer un canvi d’organització dels palaus: El palau d’Alfons XII i el de Ma Cristina varen ser els únics que seguiren el pla inicial de Puig i Cadafalch i Guillem Busquets, i tot i així tingueren certes modificacions. D’altra banda es va donar un major protagonisme als palaus creats durant la dictadura i encomanats a personalitats que en vida pública no tenien una ideologia significativa (Palau d’Agricultura de Josep M. Ribas i Manuel M. Mayol o Palau de les Arts Gràfiques) de tall totalment neoclassicista que als ja fets en època de la Lliga.Es canvià també el nom de poble íber (fent referència als primers pobladors catalans) pel de poble espanyol. I finalment es va canviar el projecte inicial del Palau de Nacions la gran obra que havia planejat Puig el 1920 per un projecte de Enric Catà i Catà i Eugeni Cendoya.
No obstant, per remodelar el significat de l’exposició calia també un canvi radical en les personalitats que organitzaven l’exposició. D’aquesta forma, la Junta Directiva inicial encapçalada per Puig i Cadafalch, Pich i Pon i Frances Cambó es va veure totalment reestructurada.
Si bé es cert que calia una nova organització comitiva pel fet que l’exposició passava d’una vessant única industrial a una en què l’art i els esports també hi tenien un gran protagonisme, el canvi serà molt clar. Com es pot observar en la carta que l’alcalde de Barcelona fa arribar a Primo de Rivera, serà Alfons XIII qui nomenarà als vocals de la Junta, i no una comissió mixta entre Foment del Treball i la Lliga Regionalista com era anteriorment, és a dir, amb independència de l’Estat central. Podem dir doncs, que a partir del 1923 l’Exposició està en mans de l’Estat i deixa de banda els interessos primordialment econòmics dels industrials per a una finalitat plenament política d’exaltació del règim.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada