Algú es pot preguntar: perquè els diaris de finals del s.XIX i inicis del s.XX tenien una tendència tan marcada ideològicament?
I pot anar a http://barcelona1929.blogspot.com/2010/11/els-mitjans-de-comunicacio-al-sxix.html i entendre-ho.
La Vanguardia també tenia aquesta demarcació ideològica. Mostra d’això és la segona plana de la seva primera publicació en què es diu explícitament:
“Venimos, pues, al estadio de la prensa a defender los principios del partido constitucional dentro de la fusión por este aceptada y sostenida”.1
Com es pot entedre, el director de La Vanguardia, burgès català de patrimoni provinent de les indianes, estava (com tots els burgesos catalans amb capitals provinents de les indies) integrat en la política liberal estatal que reafirmava els interessos d’aquests personatges amb intercanvis econòmics a les Amèriques.
No obstant la política camaleònica de La Vanguardia cal entendre-la com quelcom més que una visió futurista de nou mitjà de comunicació de masses2. Cal entedre-la com a interès partidista difusor de les idees de la nissaga Godó sota la tutel·la de diferents directors de caires ideològics diferents segons convenia3.
Com es diu a l’article: La política de la Lliga Regionalista “no serà fins la derrota de Cuba i Filipines i la pèrdua dels mercats internacionals que aquestes (forces burgeses catalanistes) obtindràn un suport unànim de la burgesia catalana.” I vet aquí que el 1898, mentre a París celebren que han arribat al cel amb Eiffel, Espanya es lamenta que “su aramada invencible fuera fàcilmente hundible”. Com a conseqüència, què trobem? Doncs que al 1906 hi ha un relleu en la direcció del diari, que posicionant-se en una major neutralitat, passa a mans d’un triumvirat aparentment equitatiu per solventar el problema de la ideologia del director únic. No obstant, intentant emular la tradició romana, Miquel dels Sants Oliver es va convertir en el Cèsar de La Vanguardia. Miquel dels Sants Oliver, d’una tendència catalanista moderada propera a la Lliga Regionalista serà el “número 1” dels directius del triumvirat, encararà el diari vers una tendència més catalanista però seguint l’estel·la conservadora. Vist això podem entendre el tractament d’un tema tant delicat com va ser l’assalt al Cu-Cut! i a La Veu de Catalunya.
En diversos articles posteriors a l’assalt, es denota com La Vanguardia pretén ser neutre però donant un cert aire de solidarietat a “La Veu” i a la burgesia catalana4. Mostra d’això és per exemple el títol de la narració dels sucessos: “Graves incidentes en Barcelona”, que contrasta amb el títol de El noticiero Universal (“Los sucesos de anoche”). Però també la narració ratlla a ratlla del manifest que van fer les principals agrupacions econòmiques catalanes sobre el fet el 28 de novembre a l’article “Al pueblo de Barcelona” o l’extensa cobertura que va fer sobre la creació de Solidaritat Catalana com a resposta a la Llei de Jurisdiccions, anomenat “Fiestas de la Solidaridad Catalana” i que s’extenia en tres planes4.
D’aquesta forma és com es pot entendre el suport de la família Godó als promotors d’una Exposició Universal que sigui la projecció a Barcelona de la modernització que s’havia assolit a París. El suport doncs a la Lliga Regionalista i a l’article de Puig i Cadafalch “A votar! Per l’exposició internacional de 1929”.
No obstant, el temps de “guerra” social comença quan les divisions de classes es fan més notòries i l’únic diàleg entre elles es converteix en dialèctica pressió-repressió: conflictivitat social entre 1917-1923.
Es necessitarà doncs, d’un gran pare que dictamini ordres de control social! -pensa la burgesia- Si l’Estat no es pot encarregar d’això, ho haurà de fer un dictador. I en vista de l’aparició del feixisme a Itàlia l’any 22 com a nou moviment polític, Primo de Rivera crea un estat a mida i semblança de Mussolini: Heus aquí la “Regeneració Espanyola”! (ho diu el títol, no jo). La burgesia està “salvada” i la monarquia està estable; així doncs, Godó (que recordem entrava al 1919 a UMN) serà feliç; mesures proteccionistes aconseguides, monarquia estable i ordre social:
“Es demasiado pronto para aventurar profecías, apenas dado el paso sensacional que a estas horas mantiene en ansiedad palpitante a todo el país. Un paso de tanta trascendencia como el que acaban de dar los militares, parece que nos anuncia sucesos venturosos”.
Tractant-se d’un diari que des de1888 es considera apolític i que al 1923 només usa el recurs de l’opinió en les últimes planes del diari i com a articles independents sobta trobar-se amb una posició tant contundent en la tercera pàgina (que era la primera d’informació perquè les altres dues són de publicitat). No obstant el posicionament de La Vanguardia inicial d’una forma tan clara s’entén per diversos factors que es podrien resumir en un: l’interès últim de La Vanguardia és econòmic. Això li aporta un caràcter de premsa de massa perquè per sobre de la ideologia hi preval el diner, així doncs de la premsa global sempre serà la “menys tendenciosa”.
Un exemple clar el trobem en aquesta situació. Es proclama la dictadura a Espanya i inicialment els interessos catalanistes burqesos es posicionen a favor del cop d’Estat. Vist això el diari no té problema: s’aclama la dictadura perquè a burgesos tant catalanistes com espanyolistes els hi suposa la fi de la inestabilitat. Però de cop i volta el règim canvia de rumb i el 18 de setembre de 1923 proclama la llei de Repressió al separatisme. -no ens enganyem, La Vanguardia és premsa de masses, però de masses catalanes-. Així doncs la llei no senta bé a la majoria de la burgesia catalana per tant el posicionament tornarà a la neutralitat: com es pot observar en la informació del diari del dia posterior a la proclamació de la llei la informació és purament informativa: http://hemeroteca.lavanguardia.es/preview/1923/09/19/pagina-5/33278996/pdf.html. Així mateix passa en la narració de la dissolució de la Mancomunitat, en què es publica el preàmbul que va fer Calvo Sotelo i s’expliquen les noves formes administratives amb un registre neutre: http://hemeroteca.lavanguardia.es/preview/1925/03/21/pagina-18/33262515/pdf.html.
Una mostra del que s’acaba d’exposar era la situació interna del diari, en què el propietari tenia una tendència marcadament espanyolista i el director una clarament catalanista. Justament degut a això i a què el públic era eminentment català La Vanguardia en aquell període traspuava cert esperit catalanista reprimit. Mostra d’això és un article d’opinió que va publicar Gaziel el següent dia de la proclamació de la repressió del separatisme: “La bicefalia española”. En aquest Gaziel proposava el canvi de capitalitat de Madrid a Barcelona al·legant als canvis que van agitar la ciutat (i quan parla de Barcelona parla per extensió de Catalunya) passant d’una mera ciutat més a un centre cultural, econòmic, de regeneració espanyola i de modernitat que havia de culminar amb l’Exposició de Barcelona de 1929 i totes les consegüents modernitzacions. Alguns exemples de tot el text són:
“Hace ya un cuarto de siglo, desde la ultima catástrofe colonial, que Cataluña y en particular Barcelona actuan en España a modo de hervidero dónde se fraguan, aglutinan y estallan todos los impulsos de renovación [...] El inexpugnable y enmohecido cerrojo de esos caminos salvadores era Madrid”
“La bicefalia de España es un grave problema, casi diría el único problema. A Barcelona para influir en todo el país y transformarlo le falta la capitalidad de derecho, y a madrid en cambio le falta la capitalidad de hecho, el vigor, la energía, la vitalidad inesgotable de nuestra Barcelona moderna. ”
Amb aquest context global que acabem d’explicar es pot entendre que el tractament fet a l’Exposició de Barcelona de 1929 es centri bàsicament en aspectes informatius i no exalti personalitats com fa l’ABC, que publica en les primeres pàgines de text del dia consegüent a l’exposició un article amb el títol “Figuras de actualidad. Dos grandes ciudadanos”. glorificant els dos grans noms que es beneficiaren de l’Exposició Internacional: Mariano de Foronda (Marquès de Foronda) Dàrius Romeu Serra (Baró de Viver).
Contrasta doncs el llenguatge denotatiu de l’ABC que exposa “el Marqués de Foronda es una de las personas más respetables de Espanya” i la tendencialitat amb la que es parla de certes coses “El Marqués de Foronda tiene tres grandes aficiones: España, el trabajo y el rey. Su españolismo es profundo, intenso, a prueba de sacrificios” (entenent que tot això són valors positius clar...) amb la “neutralitat” que exposa els fets La Vanguardia, que bàsicament explica fets “El público en el recinto de la Exposición y en la plaza de toros”, “Preparativos. El paso de los reyes para dirigirse a la Exposición”, “Los Discursos: El del Marqués de Foronda. El del alcalde. El del Presidente.”
I pot anar a http://barcelona1929.blogspot.com/2010/11/els-mitjans-de-comunicacio-al-sxix.html i entendre-ho.
La Vanguardia també tenia aquesta demarcació ideològica. Mostra d’això és la segona plana de la seva primera publicació en què es diu explícitament:
“Venimos, pues, al estadio de la prensa a defender los principios del partido constitucional dentro de la fusión por este aceptada y sostenida”.1
Com es pot entedre, el director de La Vanguardia, burgès català de patrimoni provinent de les indianes, estava (com tots els burgesos catalans amb capitals provinents de les indies) integrat en la política liberal estatal que reafirmava els interessos d’aquests personatges amb intercanvis econòmics a les Amèriques.
No obstant la política camaleònica de La Vanguardia cal entendre-la com quelcom més que una visió futurista de nou mitjà de comunicació de masses2. Cal entedre-la com a interès partidista difusor de les idees de la nissaga Godó sota la tutel·la de diferents directors de caires ideològics diferents segons convenia3.
Com es diu a l’article: La política de la Lliga Regionalista “no serà fins la derrota de Cuba i Filipines i la pèrdua dels mercats internacionals que aquestes (forces burgeses catalanistes) obtindràn un suport unànim de la burgesia catalana.” I vet aquí que el 1898, mentre a París celebren que han arribat al cel amb Eiffel, Espanya es lamenta que “su aramada invencible fuera fàcilmente hundible”. Com a conseqüència, què trobem? Doncs que al 1906 hi ha un relleu en la direcció del diari, que posicionant-se en una major neutralitat, passa a mans d’un triumvirat aparentment equitatiu per solventar el problema de la ideologia del director únic. No obstant, intentant emular la tradició romana, Miquel dels Sants Oliver es va convertir en el Cèsar de La Vanguardia. Miquel dels Sants Oliver, d’una tendència catalanista moderada propera a la Lliga Regionalista serà el “número 1” dels directius del triumvirat, encararà el diari vers una tendència més catalanista però seguint l’estel·la conservadora. Vist això podem entendre el tractament d’un tema tant delicat com va ser l’assalt al Cu-Cut! i a La Veu de Catalunya.
En diversos articles posteriors a l’assalt, es denota com La Vanguardia pretén ser neutre però donant un cert aire de solidarietat a “La Veu” i a la burgesia catalana4. Mostra d’això és per exemple el títol de la narració dels sucessos: “Graves incidentes en Barcelona”, que contrasta amb el títol de El noticiero Universal (“Los sucesos de anoche”). Però també la narració ratlla a ratlla del manifest que van fer les principals agrupacions econòmiques catalanes sobre el fet el 28 de novembre a l’article “Al pueblo de Barcelona” o l’extensa cobertura que va fer sobre la creació de Solidaritat Catalana com a resposta a la Llei de Jurisdiccions, anomenat “Fiestas de la Solidaridad Catalana” i que s’extenia en tres planes4.
D’aquesta forma és com es pot entendre el suport de la família Godó als promotors d’una Exposició Universal que sigui la projecció a Barcelona de la modernització que s’havia assolit a París. El suport doncs a la Lliga Regionalista i a l’article de Puig i Cadafalch “A votar! Per l’exposició internacional de 1929”.
No obstant, el temps de “guerra” social comença quan les divisions de classes es fan més notòries i l’únic diàleg entre elles es converteix en dialèctica pressió-repressió: conflictivitat social entre 1917-1923.
Es necessitarà doncs, d’un gran pare que dictamini ordres de control social! -pensa la burgesia- Si l’Estat no es pot encarregar d’això, ho haurà de fer un dictador. I en vista de l’aparició del feixisme a Itàlia l’any 22 com a nou moviment polític, Primo de Rivera crea un estat a mida i semblança de Mussolini: Heus aquí la “Regeneració Espanyola”! (ho diu el títol, no jo). La burgesia està “salvada” i la monarquia està estable; així doncs, Godó (que recordem entrava al 1919 a UMN) serà feliç; mesures proteccionistes aconseguides, monarquia estable i ordre social:
“Es demasiado pronto para aventurar profecías, apenas dado el paso sensacional que a estas horas mantiene en ansiedad palpitante a todo el país. Un paso de tanta trascendencia como el que acaban de dar los militares, parece que nos anuncia sucesos venturosos”.
Tractant-se d’un diari que des de1888 es considera apolític i que al 1923 només usa el recurs de l’opinió en les últimes planes del diari i com a articles independents sobta trobar-se amb una posició tant contundent en la tercera pàgina (que era la primera d’informació perquè les altres dues són de publicitat). No obstant el posicionament de La Vanguardia inicial d’una forma tan clara s’entén per diversos factors que es podrien resumir en un: l’interès últim de La Vanguardia és econòmic. Això li aporta un caràcter de premsa de massa perquè per sobre de la ideologia hi preval el diner, així doncs de la premsa global sempre serà la “menys tendenciosa”.
Un exemple clar el trobem en aquesta situació. Es proclama la dictadura a Espanya i inicialment els interessos catalanistes burqesos es posicionen a favor del cop d’Estat. Vist això el diari no té problema: s’aclama la dictadura perquè a burgesos tant catalanistes com espanyolistes els hi suposa la fi de la inestabilitat. Però de cop i volta el règim canvia de rumb i el 18 de setembre de 1923 proclama la llei de Repressió al separatisme. -no ens enganyem, La Vanguardia és premsa de masses, però de masses catalanes-. Així doncs la llei no senta bé a la majoria de la burgesia catalana per tant el posicionament tornarà a la neutralitat: com es pot observar en la informació del diari del dia posterior a la proclamació de la llei la informació és purament informativa: http://hemeroteca.lavanguardia.es/preview/1923/09/19/pagina-5/33278996/pdf.html. Així mateix passa en la narració de la dissolució de la Mancomunitat, en què es publica el preàmbul que va fer Calvo Sotelo i s’expliquen les noves formes administratives amb un registre neutre: http://hemeroteca.lavanguardia.es/preview/1925/03/21/pagina-18/33262515/pdf.html.
Una mostra del que s’acaba d’exposar era la situació interna del diari, en què el propietari tenia una tendència marcadament espanyolista i el director una clarament catalanista. Justament degut a això i a què el públic era eminentment català La Vanguardia en aquell període traspuava cert esperit catalanista reprimit. Mostra d’això és un article d’opinió que va publicar Gaziel el següent dia de la proclamació de la repressió del separatisme: “La bicefalia española”. En aquest Gaziel proposava el canvi de capitalitat de Madrid a Barcelona al·legant als canvis que van agitar la ciutat (i quan parla de Barcelona parla per extensió de Catalunya) passant d’una mera ciutat més a un centre cultural, econòmic, de regeneració espanyola i de modernitat que havia de culminar amb l’Exposició de Barcelona de 1929 i totes les consegüents modernitzacions. Alguns exemples de tot el text són:
“Hace ya un cuarto de siglo, desde la ultima catástrofe colonial, que Cataluña y en particular Barcelona actuan en España a modo de hervidero dónde se fraguan, aglutinan y estallan todos los impulsos de renovación [...] El inexpugnable y enmohecido cerrojo de esos caminos salvadores era Madrid”
“La bicefalia de España es un grave problema, casi diría el único problema. A Barcelona para influir en todo el país y transformarlo le falta la capitalidad de derecho, y a madrid en cambio le falta la capitalidad de hecho, el vigor, la energía, la vitalidad inesgotable de nuestra Barcelona moderna. ”
Amb aquest context global que acabem d’explicar es pot entendre que el tractament fet a l’Exposició de Barcelona de 1929 es centri bàsicament en aspectes informatius i no exalti personalitats com fa l’ABC, que publica en les primeres pàgines de text del dia consegüent a l’exposició un article amb el títol “Figuras de actualidad. Dos grandes ciudadanos”. glorificant els dos grans noms que es beneficiaren de l’Exposició Internacional: Mariano de Foronda (Marquès de Foronda) Dàrius Romeu Serra (Baró de Viver).
Contrasta doncs el llenguatge denotatiu de l’ABC que exposa “el Marqués de Foronda es una de las personas más respetables de Espanya” i la tendencialitat amb la que es parla de certes coses “El Marqués de Foronda tiene tres grandes aficiones: España, el trabajo y el rey. Su españolismo es profundo, intenso, a prueba de sacrificios” (entenent que tot això són valors positius clar...) amb la “neutralitat” que exposa els fets La Vanguardia, que bàsicament explica fets “El público en el recinto de la Exposición y en la plaza de toros”, “Preparativos. El paso de los reyes para dirigirse a la Exposición”, “Los Discursos: El del Marqués de Foronda. El del alcalde. El del Presidente.”
1. Amb això es refereix a què es dóna suport a la fusió entre el Partit constitucional i algunes personalitats polítiques per tal de formar el Partit Liberal.+
2. Des de Modesto Sánchez Ortiz al 1888. “El comité de La Vanguardia”, segon paràgraf.
3. Modesto Sánchez Ortiz havia estat recomanat per Práxedes Mateo Sagasta a Godó. Així doncs, tot i que aquell moment s’entén com el final de la tendencialitat el marc ideològic segueix sent el de fidelització de la política bipartidista i del partit liberal.
2. “una cobertura que s'entén pel compromís que el propi diari va prendre amb aquest moviment.” Diaris de fa 100 anys: exposició virtual del fons hemerogràfic de la Biblioteca de la UPF de 1888 a 1929
2. Des de Modesto Sánchez Ortiz al 1888. “El comité de La Vanguardia”, segon paràgraf.
3. Modesto Sánchez Ortiz havia estat recomanat per Práxedes Mateo Sagasta a Godó. Així doncs, tot i que aquell moment s’entén com el final de la tendencialitat el marc ideològic segueix sent el de fidelització de la política bipartidista i del partit liberal.
2. “una cobertura que s'entén pel compromís que el propi diari va prendre amb aquest moviment.” Diaris de fa 100 anys: exposició virtual del fons hemerogràfic de la Biblioteca de la UPF de 1888 a 1929
Informació necessària:
- Mitjans de comunicació de l’època:
- Mitjans de comunicació de l’època:
http://barcelona1929.blogspot.com/2010/11/els-mitjans-de-comunicacio-al-sxix.html
- La política de la lliga Regionalista
http://barcelona1929.blogspot.com/2010/11/la-politica-de-la-lliga-regionalista.html -
- Història de La vanguardia
http://barcelona1929.blogspot.com/2010/11/la-vanguardia-economia.html
- Assalt al Cu-Cut! i a La Veu de Catalunya; Llei de Jurisdiccions
http://barcelona1929.blogspot.com/2010/11/els-obstacles-de-la-lliga-la-recerca-de.html
- La política de la lliga Regionalista
http://barcelona1929.blogspot.com/2010/11/la-politica-de-la-lliga-regionalista.html -
- Història de La vanguardia
http://barcelona1929.blogspot.com/2010/11/la-vanguardia-economia.html
- Assalt al Cu-Cut! i a La Veu de Catalunya; Llei de Jurisdiccions
http://barcelona1929.blogspot.com/2010/11/els-obstacles-de-la-lliga-la-recerca-de.html
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada