Però, paral·lelament, trobarem una forta Conflictivitat Social.
Aquests canvis ens portaran una nova forma de viure que coneixem amb el nom de “societat de masses”.
Introducció a la Societat de l'Epoca
Introducció
Després de diferents propostes, vam escollir l’Exposició Internacional de 1929 perquè era un tema d’interès general, i que no formava part dels temes que més renom tenen, i per tal, dels quals tenim més informació i ens podrien resultar repetitius.
Així doncs, vam trobar un interès comú que créiem que podríem explotar en el sentit d’extreure informació dels diferents apartats (tenint en compte que alguns donen molt més joc que d’altres). L'Exposició Internacional coincideix amb un moment de molt trasbals polític que condiciona d'una manera clara la gestació d'aquesta, així com els avenços tecnlògics (no oblidem que en un principi l'Exposició tenia com a tema principal l'Electricitat). Pel que fa als diferents temes del treball els vam repartir de la següent forma:
- Política.
- Economia.
- Factors Socials.
- Cultura.
- Tecnologia.
- Disseny i unificació.
Els responsables de cada apartat són, respectivament, Oriol Daviu, Cristian Hernández, Claudia Rosas, Manuel Orpella, Estel·la Muñiz i Ekaitz Landa. Tot i així, tots hem anat prenent part en el treball dels altres, posant-nos al dia dels avenços i tractant de fer un producte unificat. Apart d'això hi ha hagut elements que també els hem fet de manera conjunta, com és la cerca d'articles a La Vanguardia, o la posada en comú de les conclusions.
Vam decidir que utilitzaríem el recurs de La Vanguardia, perquè és el diari que ens ofereix una hemeroteca més complerta i que segurament ens donaria la possibilitat de fer cerques d’una manera més eficaç i acurada.
Així doncs, vam trobar un interès comú que créiem que podríem explotar en el sentit d’extreure informació dels diferents apartats (tenint en compte que alguns donen molt més joc que d’altres). L'Exposició Internacional coincideix amb un moment de molt trasbals polític que condiciona d'una manera clara la gestació d'aquesta, així com els avenços tecnlògics (no oblidem que en un principi l'Exposició tenia com a tema principal l'Electricitat). Pel que fa als diferents temes del treball els vam repartir de la següent forma:
- Política.
- Economia.
- Factors Socials.
- Cultura.
- Tecnologia.
- Disseny i unificació.
Els responsables de cada apartat són, respectivament, Oriol Daviu, Cristian Hernández, Claudia Rosas, Manuel Orpella, Estel·la Muñiz i Ekaitz Landa. Tot i així, tots hem anat prenent part en el treball dels altres, posant-nos al dia dels avenços i tractant de fer un producte unificat. Apart d'això hi ha hagut elements que també els hem fet de manera conjunta, com és la cerca d'articles a La Vanguardia, o la posada en comú de les conclusions.
Vam decidir que utilitzaríem el recurs de La Vanguardia, perquè és el diari que ens ofereix una hemeroteca més complerta i que segurament ens donaria la possibilitat de fer cerques d’una manera més eficaç i acurada.
Carta als lectors de la Reraguarga
Benvolguts lectors. La reraguarda ha nascut amb una finalitat clara. Donar un gir a la concepció de diari que hi ha fins el moment. Som futuristes, anem un pas més enllà i no tenim por de criticar el present. Així doncs, nosaltres ens basem en les tres “C”: Som un diari Crític, Cínic i Cultural.
La nostra funció bàsica serà d’aportar una visió plural dels fets històrics que ens commouen, i que es desencadenaran a partir de la creació d’una nova exposició de caire internacional a Barcelona. Hem de puntualitzar que ens hem vist obligats a fer això a partir del punt de vista d’un diari particular: La Vanguardia; que analitzarem, contraposarem amb altres periòdics i criticarem la forma de tractar els temes d’actualitat. No podem permetre que un diari de caire generalitzat, que va més enllà de les nostres fronteres catalanes, ens doni una versió tan burgesa i només tracti d’exaltar o amagar allò que més li convé a aquest sector de la societat. És per això que ens anomenem La reraguarda; el diari que pot criticar el que passa a La Vanguardia sense ser assaltat per un allau de militars.
Per començar volem fixar-nos en la clara falta d’objectivitat que té un diari com La Vanguardia. Entenem el seu punt de vista, provocat per els seus directius de caire ric i burgès; però les notícies són noticies i tothom les hauria de rebre d’una manera semblant. No hem pogut evitar indignar-nos en veure el tractament fet de la malaurada Setmana Tragica...
“Es de justicia reconocer que la actitud de los revoltosos no encontró ningún éxito en el público, antas al contrario, la opinión de los presentes mostróse claramente á favor de la fuerza pública y en contra de los revoltosos.”
Adjectius com el de “revoltosos” són els que ens fan plantejar-nos fins a quin punt la premsa d’avui en dia és objectiva. No podem negar, i és evident que cap dels nostres lectors ho pot fer, que aquesta mena d’articles estan redactats des d’una perspectiva burgesa, que no tracta sinó és que vendre un fet com el de la Setmana Tràgica com a un simple incident sense cap conseqüència. Quan un acte es trasllada més enllà de quatre persones que surten al carrer creiem que no pot qualificar-se com a un “acte que no va trobar cap èxit en el públic”.
Aquests interessos burgesos queden més que patents quan esdeveniments com la inauguració del Gran Metropolitano de Barcelona són tractats com a forma única d’extreure diners a partir de l’explotació de les entitats privades.
“—Con fecha 2G de los corrientes, se ha constituido, ante el notario de esta capital don Antonio Gallardo y Martínez, una sociedad denominada «Gran Metropolitano de Barcelona, S. A.», con un capital de 15.000.000 de pesetas para la construcción y explotación del ferrocarril eléctrico subterráneo de nata ciudad da que es concesionario el Banco de Vizcaya. Los otorgantes de dicha escritura son las representaciones de los Bancos Vizcaya, Hispano Colonial y Arnús-Garí y de las Sociedades los Tranvías de Barcelona y los F. C. de Cataluña, S. A., cuyas entidades han suscrito la totalidad del capital social.”
“SUSCRIPCIÓN PÚBLICA de 19.000 Acciones del Gran Metropolitano de Barcelona S.A. Capital 15.000,000 pesetas”
Què hi ha del caràcter social d’aquest fet? Què hi ha del fet que permet moure’s una gran quantita de gent alhora? Premsa com aquesta fa que la societat estigui entesa com a un mer objecte, un cúmul d’ésser que es mouen sota els interessos de quatre societats privades. Nosaltres volem anar més enllà. Volem crear una premsa per a aquella massa que queda difuminada sota grans esdeveniments internacionals i la creació de noves empreses.
¿Estem segurs que nosaltres volem una premsa a nivell internacional, quan ser internacional suposa donar suport a aquelles potències feixistes que tenim com a veïnes? No criticar i denunciar aquests tipus de polítiques és de covards, per no dir de burgesos que s’amaguen sota la pila de bitllets que els dictadors els donen. Evidentment que un acte burgés, com és l’Exposició de Barcelona serà capaç de donar uns metres quadrats del seu preuat sòl al territori Itàlia, i La Vanguardia serà capaç d’enaltir-se amb això.
“La sección de la prensa italiana en la Exposición de Barcelona (Exclusivo de “La Vanguardia”.) Roma, 31 (por cable). –El señor Mussolini ha recibido al doctor Barella, comisario especial del Gobierno para la sección de Prensa en la Exposición de Barcelona.”
Tot i així, sabem que més enllà del pur interès econòmic hi ha un interès polític, que condiciona la premsa d’avui en dia, del qual ens volem desvincular totalment. No volem caure, com han fet els nostres amics de La Vanguardia, en els paranys que un govern suposa. Al cap i a la fi, s’ha de tenir la valentia suficient com per poder denunciar fets sense por que hi hagi represàlies, cosa que no es fa a premses veïnes després d’un cop d’estat com el de Primo de Rivera.
“Es demasiado pronto para aventurar profecías, apenas dado el paso sensacional que a estas horas mantiene en ansiedad palpitante a todo el país. Un paso de tanta trascendencia como el que acaban de dar los militares, parece que nos anuncia sucesos venturosos”.
Hem vist, per tant, que els nostres companys de La Vanguardia estan molt lluny de ser objectius i neutrals. Ells es mouen bàsicament pels diners, i pel “quedar bé”, evitant qualsevol enfrontació amb alguna força política. Son burgesos adinerats, que fan un diari per a burgesos i adinerats, amb un punt de vista molt marcat i deixen de banda tota la resta de possibilitats. Per això nosaltres ens volem allunyar d’ells, fer un pas més enllà de la premsa actual i oferir una visió critica dels succesos que vindran, donant la informació més veraç possible des d’una postura neutral.
Atentament,
La Rereguarda.
Bibliografia i enllaços d'interès
Bibliografia
1. Espinet, Francesc; Tresserras, Joan-Manuel. La Gènesi de la societat de masses a Catalunya, (1888-1929)
2. Cañellas, Cèlia; Torán, Rosa. Actituds polítiques i control social a la Catalunya de la Restauració (1975-1923). La classe política barcelonina: Substrat socioeconòmic dels consistoris (1875-1901).
Enllaços d'interès
1. INE: Instituto Nacional de Estadística
2. Base documental de la Història de Catalunya des de la Guerra del Francès fins a l'actualitat. Hi trobem gràfiques estadístiques, textos i manifests, biografies, cronologies...
3. La cuestión en Cuba y las relaciones con los Estados Unidos durante el reinado de Alfonso XII. Esquema i presentació del treball escrit sota aquest títol per Javier Rubio, historiador i diplomàtic.
4. POWER POINT de la guerra de Cuba i Filipines de 1898. IES Salvador Espriu. (Història de 2n de Batxillerat) La Guerra de Cuba, el desastre de 1898.
6. La electricidad en Cataluña, una história por hacer - Article d´Horacio Capel
5. Doràn Solà, Lluís. Breu història del catalanisme I. Del segle XIX a la Dictadura de Primo de Rivera.
Ressenya: Breu història del catalanisme vol ser un recorregut pels prop de cent cinquanta anys d'actuació del moviment d'afirmació nacional, del neixement de la Jove Catalunya fins a la seva situació en iniciar el present segle. S’hi recullen els principals moviments, esdeveniments, assoliments, ofensives i fallides tant en el camp polític com en l’acció per la cultura i per la llengua catalanes.
http://books.google.com/books?id=PIOZwoTKg_YC&pg=PA41&lpg=PA41&dq=Missatge+a+la+regent+Maria+Cristina&source=bl&ots=YphPlyVA82&sig=c48D0sm1KKk2InSCJ7T57nK8ecM&hl=en&ei=81XPTMnuIo_QjAes6rnYBw&sa=X&oi=book_result&ct=result&resnum=3&ved=0CB8Q6AEwAg#v=onepage&q=Missatge%20a%20la%20regent%20Maria%20Cristina&f=false
7. Grau Mateu, Josep. La Lliga Regionalista i la llengua catalana (1901-1923). Institut universitari d’Història Jaume Vicens Vives. UPF.
Ressenya: La tesi estudia l’activisme lingüístic de la Lliga Regionalista, el principal partit polític de la Catalunya del primer quart del segle XX. En primer lloc, mostra com els regionalistes van impulsar tant la codificació del català com l’ús d’aquesta llengua en àmbits com l’administració pública, l’escola o els tribunals. A més, analitza l’oposició dels sectors polítics i intel·lectuals castellanistes a l’ús oficial del català, i recull algunes de les polèmiques lingüístiques més rellevants del període. Finalment, relata el desmantellament de l’obra lingüística de la Lliga per part de la Dictadura de Primo de Rivera. Es tracta, en suma, d’una visió de conjunt del que va ser el primer assaig global de política lingüística de la Catalunya contemporània.
8. Rubí-Casals, Maria Gemma. El món de la política en la Catalunya urbana de la Restauració.
Ressenya:
9. Exposicions bibliogràfiques de la UPF
Ressenya: La Biblioteca realitza periòdicament exposicions bibliogràfiques sobre diferents temàtiques presents en el fons bibliogràfic de la Biblioteca. Hi podem trobar per exemple una exposició del fons hemerogràfic que hi ha a la UPF on se'ns fa un itinerari entre l'exposició de 1888 a BCN i la de 1929.
Índex
1. La política a Espanya
2. La política a Catalunya de 1888 a 1901: De la política catalanista local a la creació de la Lliga Regionalista
1. La política a Espanya
La política espanyola del moment està determinada des del 1874 amb el pronunciament del General Arsensio Martínez Campos per la Restauració Borbònica. Amb aquesta, es torna a Alfons XII la capitania d’Estat després del període republicà.
El poder polític estava dividit entre el rei i Les Corts, com així quedava definit a la Constitució Espanyola de 1876 promulgada per Cánovas del Castillo. La clau de la Constitució era de crear un sistema prou flexible per tal de no haver de canviar-la constantment amb el canvi de govern i generar un entorn estable per a la monarquia.
En realitat el sistema parlamentàri tenia unes grans discapacitats democràtiques. Estava conformat per dos grans grups polítics: Partit Liberal Conservador i Partit Liberal Fusionista que amb el Pacte de Pardo van posar-se d’acord per tal de no desligitimar-se l’un a l’altre. Gràcies a aquest pacte que s’anava turnant els mandats, a una estructura local controlada pel sistema caciquil que es dedicava a comprar/subornar/extorsionar vots dels habitants del poble (que en molts casos eren els mateixos que treballaven pel cacic), i al sufragi censatari (que permetia anar a votar a més o menys persones segons i es volia que guanyés el partit Liberal o el Conservador) es podia tenir un control molt elevat sobre les eleccions.
En aquest panorama és on s’ha d’incloure la política catalana, que com en la major part de les facetes de societat, té un punt i a part en la poc elàstica transformació espanyola dels finals de s.XIX inicis de s.XX.
Més informació:
- Cronologia del govern Espanyol amb tots els presidents i ministres més representatius de cada mandat des de 1833 a 1999: http://www.xtec.es/~jrovira6/governs.htm
La Vanguardia, el punt de vista econòmic
L’exposició universal del 1929, tenia el clar objectiu de impulsar, novament, el motor econòmic de Barcelona, i així ens ho transmet La Vanguardia en la seva edició del 23 de maig del 1928:
I es que la presència d’informació exclusiva sobre l’Exposició Universal de Barcelona és molt escassa i té un caràcter purament econòmic.
Les notícies sempre son tractades amb transcripcions dels diferents actes polítics relacionats amb l’economia i amb l’Exposició i mai des d’una vessant crítica o articles d’opinió.
Així doncs sorprèn la seva aparent neutralitat en les informacions, i ens contrasta amb altres publicacions del moment, com per exemple, la del Diari de Barcelona, en un fragment rescatat a l’edició de La Vanguardia del 5 de novembre del 1905:
Veiem doncs, en aquests dos breus exemples, que en el tractament de les notícies de l’exposició seguiren la línea general de La Vanguardia: un diari amb una línea editorial conservadora i amb informació del gust i necessitat del seu màxim lector, la burgesia catalana.
Com hem dit, la informació de l’Exposició és més aviat escassa, tenint en compte la transcendència de l’esdeveniment i la causa pot ser el caràcter catalanista que aquesta rebia per part de la mancomunitat, el qual no era del gust de la línea editorial que aquest mitjà publicava.
Tot i que històricament, l’inici del projecte de l’Exposició del 29, recau en la publicació de l’article a votar! De Cadafalch a la “veu de catalunya”, la veritat es que La Vanguardia publicava un dia abans, el 10 de novembre de 1905, un article on ja es parlava de l’esdeveniment.
La proposta catalana d’acollir una segona Exposició a Barcelona trobà un magnífic valedor en la persona de Francesc d’Assís Mas, un dels dirigents de l’institució empresarial “Fomento del Trabajo Nacional”.
Mas assumí plenament el rol de portaveu del projecte, i fou ell qui portà a terme totes les negociacions amb les institucions i organismes oficials que s’implicaren en la realització de la nova exposició.
El fruit del seu treball, a l’any 1913, fou la creació d’una comissió mixta encarregada de l’organització de l’esdeveniment.
El càrrec de comissaris de l’organització va recaure en Francesc Cambó, Joan Pich i Pon i en el propi Josep Puig i Cadafalch.
La creació d’aquesta organització no deixaria de ser una dada anecdòtica si no fos per que ambdós personalitats eren homes de confiança d’AEG, empresa amb forts interessos en el procés d'industrialització català, i que al 1913 proposaren una exposició de les indústries elèctriques.
Tot i que l’exposició de les indústries elèctriques estava prevista per l’any 1917, l’esclat de la gran guerra i la crisis mundial que aquesta va comportar, va fer inviable aquesta data.
Fruit d’això, el 15 de gener de 1918, La Vanguardia doblava el preu de venda del diari (de 5 a 10 cèntims), per l'augment de les primeres matèries (paper i tintes).
Així doncs, podem veure com en l’edició del 15 de gener del 1918, el preu del diari és de 5 cèntims,
mentre que el dia 16 era de 10 cèncims:
Davant les pressions socials i el malestar de la classe obrera el diari, a 1 de maig del 1919, recuperava el seu preu original de 5 cèntims.
En general, des que havia començat la guerra a Europa, els preus a Espanya van pujar el 40%. Per tant, era lògic el malestar de la classe obrera.
El 25 de gener, enmig de la greu crisi barcelonina, el Govern decretava l'estat de guerra: l'ambient a la capital catalana era molt tens, fins i tot es va intensificar l'onada d'atemptats i
conflictes socials, sobretot a partir de 1917. Vagues generals, algunes considerades com molt greus com la “Canadenca” varen formar una situació caòtica que culminaren amb l’assassinat d’empresaris i líders sindicals.
El 8 de febrer de 1919, va començar la vaga de la Canadenca i fins al 14 d'abril no va sortir al carrer cap dels 16 diaris de la ciutat. Tanmateix, la patronal era molt sensible a les pèrdues econòmiques i La Vanguardia va tornar a sortir obrint la informació d'aquells dies de silenci:
El 13 de setembre, Primo de Rivera, capità general de Catalunya donà un cop d’estat amb el que s’inicia a Espanya una dictadura militar.
De la dictadura de Primo de Rivera en l’àmbit econòmic en destaquem el fort intervencionalisme estatal: es subvencionen empreses amb diners públics i s’incrementa la inversió pública en infraestructures.
Els grans beneficiats d’aquesta política foren els grans capitalistes ja que l’estat es va endeutar en excés. Mentre els obrers, tot i millorar el seu estil de vida, continuaren amb salaris baixos.
L’exposició de 1929, posada en marxa sobre la base de la fracassada exposició d’indústries elèctriques de 1917, responia plenament al caràcter de la dictadura: Una política d’obres públiques per a combatre l’atur, una actuació favorable a l’entrada de capital estranger, proteccionisme industrial i el nacionalisme tècnic i la necessitat d’una operació de prestigi
grandiloqüent.
Encarece la necesidad de que se levante Barcelona de su actual postración, cosa que, sólo se conseguirá mediante la celebración de actos de la resonancia de una Exposición Universal, en la que se condensen y resuman sus energías, en vez de desperdigarlas en fiestas insignificantes de carácter exclusivamente local.
I es que la presència d’informació exclusiva sobre l’Exposició Universal de Barcelona és molt escassa i té un caràcter purament econòmic.
Les notícies sempre son tractades amb transcripcions dels diferents actes polítics relacionats amb l’economia i amb l’Exposició i mai des d’una vessant crítica o articles d’opinió.
Així doncs sorprèn la seva aparent neutralitat en les informacions, i ens contrasta amb altres publicacions del moment, com per exemple, la del Diari de Barcelona, en un fragment rescatat a l’edició de La Vanguardia del 5 de novembre del 1905:
Ahora, precisamente, en que toda una vasta conjuración de circunstancias fortuitas y de planes tenebrosos parece haberse condensado para abatir a Barcelona y sumirla en negros pesimismos, debiera de hacer honor á los timbres de su abolengo. A los diez años de haber salido del desorden revolucionario y de la guerra civil, dio de sí el testimonio de la primera Exposición universal de España.
¿Por quo á los diez años del desastre, en 1908,coincidiendo con el centenario de la guerra
de la Independencia y con el centenario do la gran conmoción política de aquellas mismas
fechas, no ha de ofrecer á España la gloria y el ejemplo de una segunda Exposición, más grande, más completa, más definitiva?
¿Por qué no ha de decir al mundo: «Mira; he aquí un pueblo que no quiere morir; un pueblo
que no se riade á las tristezas _ deprimentes y que recibe con los brazos abiertos á sus
visitantes, como ellos no sean el abatimiento y la pereza?
Veiem doncs, en aquests dos breus exemples, que en el tractament de les notícies de l’exposició seguiren la línea general de La Vanguardia: un diari amb una línea editorial conservadora i amb informació del gust i necessitat del seu màxim lector, la burgesia catalana.
Com hem dit, la informació de l’Exposició és més aviat escassa, tenint en compte la transcendència de l’esdeveniment i la causa pot ser el caràcter catalanista que aquesta rebia per part de la mancomunitat, el qual no era del gust de la línea editorial que aquest mitjà publicava.
Tot i que històricament, l’inici del projecte de l’Exposició del 29, recau en la publicació de l’article a votar! De Cadafalch a la “veu de catalunya”, la veritat es que La Vanguardia publicava un dia abans, el 10 de novembre de 1905, un article on ja es parlava de l’esdeveniment.
Proyecto de Exposición Universal El señor Moles dice que se ha enterado por la prensa local de que algunas entidades económicas de esta ciudad, tienen el proyecto de celebrar en 1908, con motivo del vigésimo aniversario de la primera Exposición Universal, otra del mismo carácter, y que al efecto han empezado los estudios correspondientes.
Seguidament de l’informació estrictament económica:
precisa unificar los esfuerzos de las referidas entidades para el mejor éxito del proyecto, cuya realización ha de reportar grandes beneficios á Barcelona, y que nadie más indicado para encauzar tales iniciativas, dándolas carácter por decirlo así oficial, como el Ayuntamiento.
El tractat de París de 1908 canvià el panorama econòmic d’Espanya i en conseqüència de Barcelona. Els antics indians necessitaven impulsar l’economia i indústria de Barcelona per a suplir la falta d’ingressos al no contar amb les colònies, i un acte de gran magnitud com l’Exposició Universal, recordant els èxits econòmics de l’anterior Exposició del 88, era vist amb molt bons ulls per a la classe burgesa representada per la figura de “la Cambra de Comerç de Barcelona”, qui veia la oportunitat d’urbanitzar la ciutat i treure’n un rendiment econòmic.La sección primera de la Cámara oficial de Comercio de esta ciudad, ... por unanimidad se convino en reconocer la utilidad que habrá de reportar á Barcelona la celebración de una Exposición Universal.
Se examinó el asunto, en líneas generales, bajo diferentes aspectos y en particular desde
el punto de vista económico y de las ventajas de urbanización y mejora que de su
realización sacaría la ciudad, acordándose manifestar a la junta directiva el parecer de la sección sobre la conveniencia de que se haga un detenido estudio de aquel proyecto que tan íntimamente relacionado se encuentra con los intereses representados por la Cámara.
La proposta catalana d’acollir una segona Exposició a Barcelona trobà un magnífic valedor en la persona de Francesc d’Assís Mas, un dels dirigents de l’institució empresarial “Fomento del Trabajo Nacional”.
Mas assumí plenament el rol de portaveu del projecte, i fou ell qui portà a terme totes les negociacions amb les institucions i organismes oficials que s’implicaren en la realització de la nova exposició.
El fruit del seu treball, a l’any 1913, fou la creació d’una comissió mixta encarregada de l’organització de l’esdeveniment.
La junta directiva del Fomento fijó su atención en la conveniencia de hacer trabajos encaminados á la organización de una Exposición Universal en Barcelona, acordando ofrecer a don Francisco de A. Mas, los salones del Fomento para dar en ellos extensas explicaciones sobre los estudios que tiene hechos acerca do tan importante proyecto.
Mañana, á las nueve y media de la noche, el señor don Francisco de A. Mas dará en el Fomento del Trabajo Nacional una conferencia sobre la conveniencia de que se celebre en Barcelona una nueva Exposición Universal y sobre la forma en que puede realizarse el pensamiento. El acto será público, pudiendo asistir á él cuantas personas se interesen en pro de este proyecto.
El càrrec de comissaris de l’organització va recaure en Francesc Cambó, Joan Pich i Pon i en el propi Josep Puig i Cadafalch.
La creació d’aquesta organització no deixaria de ser una dada anecdòtica si no fos per que ambdós personalitats eren homes de confiança d’AEG, empresa amb forts interessos en el procés d'industrialització català, i que al 1913 proposaren una exposició de les indústries elèctriques.
Se da cuenta de un dictamen de la Comisión de Hacienda, que abarca los extremos siguientes:
1.° Que accediendo á lo solicitado por el Comité Ejecutivo, de la Exposición Internacional
de Industrias eléctricas y sus aplicaciones el Ayuntamiento tome bajo 'su patronato la realización de dicho certamen que se llevará a cabo bajo la exclusiva responsabilidad de
dicho Comité, constituyendo en Asociación civil con arreglo á las leyes vigentes y bajo el
régimen establecido en los estatutos adjuntos…
2." El Ayuntamiento subvencionará la Exposición de Industrias Eléctricas y sus aplicaciones con la cesión temporal de los terrenos comprendidos en el paano de emplazamiento adjunto con las cantidades ya acordadas y además con la apertura de un crédito hasta el límite máximo dé la cantidad que produzca, una emisión de 10.000.000 pesetas en títulos de la Deuda municipal, sín que las obligaciones que contraiga dicho Comité puedan en monto alguno obligar al Ayuntamiento a nuevos desembolsos, todo ello con arreglo a las condiciones y garantías que se establecen en el documento adjunto.
La Vanguardia, en la seva línea de comentar els esdeveniments des d’un punt de vista econòmic, i lluny de jutjat l’oportunisme i els interessos dels dirigents de la comissió d’organització de l’Exposició Universal, publicava les notícies relacionades a aquest fet des del punt de vista de la burgesia catalana.
El objeto de la reunión era el presentar un proyecto de Exposición Internacional de Industrias
Eléctricas. Al acto concurrieron unos trescientos inrdustriales y representantes de las casas más importantes de la industria eléctrica. Después de haber nombrado por aclamación presidente de la asamblea á don Juan Pich, pronunció este señor un discurso, ocupándose, del proyecto de la Exposición Eléctrica y de la necesidad con este motivo de unirse todos los industriales en una agrupación corm'in. Por unanimidad la asamblea acordó aprobar el proyecto de celebrar la Exposición Internacional y unirse en una entidad que se denominarà Sociedad Eléctrica de Cataluña.
Tot i que l’exposició de les indústries elèctriques estava prevista per l’any 1917, l’esclat de la gran guerra i la crisis mundial que aquesta va comportar, va fer inviable aquesta data.
Fruit d’això, el 15 de gener de 1918, La Vanguardia doblava el preu de venda del diari (de 5 a 10 cèntims), per l'augment de les primeres matèries (paper i tintes).
Així doncs, podem veure com en l’edició del 15 de gener del 1918, el preu del diari és de 5 cèntims,
http://hemeroteca.lavanguardia.es/preview/1918/01/15/pagina-1/33307214/pdf.html
mentre que el dia 16 era de 10 cèncims:
http://hemeroteca.lavanguardia.es/preview/1918/01/16/pagina-1/33307232/pdf.html
Davant les pressions socials i el malestar de la classe obrera el diari, a 1 de maig del 1919, recuperava el seu preu original de 5 cèntims.
http://hemeroteca.lavanguardia.es/preview/1918/01/16/pagina-1/33307232/pdf.html
En general, des que havia començat la guerra a Europa, els preus a Espanya van pujar el 40%. Per tant, era lògic el malestar de la classe obrera.
(Economia en la Catalunya de la primera guerra mundial)
El 25 de gener, enmig de la greu crisi barcelonina, el Govern decretava l'estat de guerra: l'ambient a la capital catalana era molt tens, fins i tot es va intensificar l'onada d'atemptats i
conflictes socials, sobretot a partir de 1917. Vagues generals, algunes considerades com molt greus com la “Canadenca” varen formar una situació caòtica que culminaren amb l’assassinat d’empresaris i líders sindicals.
El 8 de febrer de 1919, va començar la vaga de la Canadenca i fins al 14 d'abril no va sortir al carrer cap dels 16 diaris de la ciutat. Tanmateix, la patronal era molt sensible a les pèrdues econòmiques i La Vanguardia va tornar a sortir obrint la informació d'aquells dies de silenci:
"La lucha entre el capital y el trabajo continuará siempre y la fuerza de las organizaciones obreras no se puede negar. Es una realidad viva, un hecho biológico, y hay que transigir con él y reconocerlo".
http://hemeroteca.lavanguardia.es/preview/1919/04/15/pagina-8/33306199/pdf.htmlEl 13 de setembre, Primo de Rivera, capità general de Catalunya donà un cop d’estat amb el que s’inicia a Espanya una dictadura militar.
De la dictadura de Primo de Rivera en l’àmbit econòmic en destaquem el fort intervencionalisme estatal: es subvencionen empreses amb diners públics i s’incrementa la inversió pública en infraestructures.
Els grans beneficiats d’aquesta política foren els grans capitalistes ja que l’estat es va endeutar en excés. Mentre els obrers, tot i millorar el seu estil de vida, continuaren amb salaris baixos.
L’exposició de 1929, posada en marxa sobre la base de la fracassada exposició d’indústries elèctriques de 1917, responia plenament al caràcter de la dictadura: Una política d’obres públiques per a combatre l’atur, una actuació favorable a l’entrada de capital estranger, proteccionisme industrial i el nacionalisme tècnic i la necessitat d’una operació de prestigi
grandiloqüent.
http://barcelona1929.blogspot.com/2010/11/la-dictadura-de-primo-de-rivera-en-clau.html
Subscriure's a:
Comentaris (Atom)